Església Parroquial del Cor de Jesús, Pamplona

Escrit a agost de 2019agost de 2025 per Fco Javier Zubiaur Carreño

Antecedents històrics

El decret canònic que la va erigir va ser signat l'1 de març de 1979 pel titular de l'arxidiòcesi de Pamplona don José María Cirarda Lachiondo. La seva activitat parroquial es va iniciar 17 dies més tard, de manera provisional i durant cinc anys, al primer pis de la Plaça Félix Huarte número 7. La primera pedra de l'actual temple parroquial es va col·locar el 23 d'abril de 1983 i onze mesos més tard, l'11 de març de 1984, va ser consagrada la nova església seu definitiva de la nostra parròquia, que es va edificar en una parcel·la de 750 m2 situada al costat del Frontó de López del barri d'Iturrama, al carrer Serafín Olave 21.

La parròquia es segregava de la del Corpus Christi, juntament amb les properes de Sant Francesc d'Assís i de Santa Vicenta María, a conseqüència del desenvolupament urbanístic de la zona oest de la ciutat i per a l’atenció pastoral d’uns 9.200 feligresos residents en 2.300 habitatges situades entre els carrers Sancho el Fuerte i l’Avinguda de Navarra, comprenent els carrers d'Esquíroz, Iñigo Arista, Serafín Olave, Iturrama, Pedro I, Alfonso el Batallador i la Plaça Félix Huarte.

Alçat de l’església i casa parroquial del Cor de Jesús (Font: Diario de Navarra)

El temple va ser projectat per l’arquitecte Miguel Tomás Arrarás Urdániz, autor de la propera església de Sant Joan Bosco, al barri d’Abejeras, inaugurada aquell mateix any, amb la qual comparteix característiques funcionals. L’empresa constructora va ser ACR i els aparelladors que van intervenir en l’obra van ser Martín Aranguren i Sebastián Zalguizuri.

El seu cost va rondar els 50 milions de pessetes, dels quals l'Arquebisbat va aportar 10 milions del fons interparroquial més 4 milions inicials aportats pels feligresos. L’Apostolat de l’Oració, que havia pretès la construcció d’un monument al Cor de Jesús, per al qual havia obert una subscripció popular, va lliurar a la Parròquia 600.000 pessetes. Se li va sumar el cost de la venda del pis que havia estat seu provisional de la Parròquia fins aleshores, sent aportat la resta per les subscripcions dels feligresos.

Els tràmits per obtenir la llicència de construcció de l’Ajuntament van ser arduos però es va imposar amb el seu esmentat caràcter tenaç el nostre primer rector, don Agustín García Larragueta, que va haver de litigar fins i tot per anul·lar la quota d’urbanització exigida per l’Ajuntament a la parròquia per l’inici de les obres, de 1.785.620 pessetes, obtenint el suport del Tribunal Administratiu de Navarra que va dictar sentència favorable a la seva exempció a l’abril de 1985.

Des del principi, feligresos i sacerdots (va formar equip amb don Agustín don Jesús Recalde Alzórriz) van acordar l’ideari sobre el qual aspirava a basar-se la comunitat parroquial entesa com a comunitat de petites comunitats penetrada per un clima acollidor que afavorís la coparticipació responsable en el funcionament de la parròquia; centrada en la idea de Jesús Ressuscitat, projectada en una forma de viure la fe amb alegria davant la bona nova de la salvació; i comunitat missionera solidària amb els que sofreixen conforme als desitjos de Jesús proclamats per la seva Paraula.

El conjunt arquitectònic

Està format pel temple i la casa parroquial annexa. L’església té una superfície de 500 m2. És d’una sola planta en forma d’abanico, d’acord amb les normes litúrgiques postconciliares per afavorir la participació dels cristians durant la Santa Missa, amb lleugera pendent i capacitat per a 500 persones distribuïdes en bancs, més una petita capella per a ús diari que pot annexar-se al recinte parroquial més ampli en els dies de major afluència mitjançant unes portes corredisses, i en l’espai d’aquesta s’ubiquen tant els confessors com la sagristia. En el seu dia va ser un detall innovador el fet d’habilitar dues petites sales situades a l’entrada del temple i separades de la nau central per vidrieres destinades a les famílies amb nens petits. Les parets combinen l’encalit pintat amb el maó vist marró amb què s’edifica el conjunt, contrastant la seva rugositat amb el terrazo polit del sòl. Al sostre les instal·lacions elèctriques queden dissimulades per una armadura metàl·lica a manera d’artesonat les aigües del qual conflueixen en una llanterna de secció circular que aporta llum a l’altar situat sota seu, i que exteriorment culmina en una creu. Així mateix el temple s’il·lumina des de l’exterior a través d’unes finestres acristalades amb vitralls.

Annexada a l’església es situa l’edifici parroquial de quatre plantes. A la planta baixa es troben els tres despatxos dels sacerdots, a la primera i segona les sales per a les seves reunions amb els feligresos, sessions de catequesi i grups diversos, i ja a la tercera l’habitatge per als sacerdots encarregats del servei religiós.

Els accessos exteriors van protegits amb marquesina el de temple i porxo el de la casa parroquial.

Identifiquen la Parròquia exteriorment, a l’est i al sud, dues creus dissenyades pel feligrès Alfredo Díaz de Cerio, superposada la segona d’elles als rètols que identifiquen el conjunt, en alumini lacat.

Ornament exterior

Al atractiu contrast volumètric del temple amb la casa parroquial, dels buits que ritmen els parament i de la petita creu que remata la llanterna, s’hi uneixen les esmentades creus projectades per l’autor el 1984 i executades dos anys més tard en làmina d’acer corten (de la façana OE) i d’alumini (la S., que va ser posterior a la primera), plegada, soldada i esmaltada en negre mat, amb aire lleuger i il·luminació elèctrica posterior, de dimensions 600 x 400 cm.

Ambdues són creus llatines en les quals alternen diferents ritmes: allargament i contracció dels extrems, matèria i buit al traçat, alleugeriment de les línies horitzontals davant l’ascendent verticalitat de l’eix longitudinal, i llum elèctrica posterior que a la nit anima els buits, afila els perfils i enalteix el símbol amb un delicat misticisme, gràcies a l’efecte suggeridor “fotogràfic” de presència i suggerència de la creu, la qual cosa confereix a aquest símbol cristià un valor significatiu.

Segons l’artista, en la seva execució va tractar d’unir tradició amb modernitat, amb la finalitat d’identificar el caràcter de temple cristià d’un edifici que no mostrava sinó una discreta adscripció al culte religiós. Després de la col·locació de les creus es va afegir a la base d’aquestes el rètol, en majúscules, de PARROQUIA / DEL CORAZÓN DE JESÚS (en el disseny del qual no va intervenir Díaz de Cerio), elaborat per Luminosos Arga Digital. Va ser una creu pensada per un barri modern, en gestació, de matrimonis joves, amb certa cultura, receptius per tant a un nou concepte de creu sobre un fons tradicional de maó. Creu comprensible pel seu disseny reconegut (horitzontal + vertical) però alhora amb un cert aire de renovació, amb una part artística que recorda els moviments geomètrics freds (el suprematisme del rus Malevitch i el racionalisme arquitectònic en general), i la labor personal de l’arquitecte navarrès Víctor Eúsa, que el va portar a reflexionar davant dos de les seves obres emblemàtiques (el Seminari conciliar i l’Església dels Hnos. Paúles) sobre les possibilitats expressives de la creu unida al maó i el valor reconegut a l’arista en el joc volumètric. El resultat és aquesta creu d’aire lleuger, de ritme musical i aparença mutada, ja que es pot dir que adopta dues aparences: la del matí i tarda, i la de la foscor, projectant-se al mur gràcies a la potent perspectiva de l’albereda.

En l’obra polifacètica d’Alfredo Díaz de Cerio, pintor, escultor i ceramista, a més de poeta, el signe de la creu és una de les iconografies que més l’han atret i que ha tractat amb les més diverses tècniques i estils, sent en la seva pintura el concepte expressionista el més utilitzat per fixar el gest o el retorçament del cos pel dolor del suplici, encara que altres versions resulten profundament poètiques. Ja el 1968 realitza el que podria ser el primer dels seus Crucifixos, al qual des de llavors s’hi han afegit diverses desenes, generalment en petit format, més interessant per fixar l’essencial –que per a ell era l’esperit– fins a principis del segle XXI, quan va pintar una sèrie de Cristos que levitaven sobre horitzons difusos. La creu va tenir una presència similar en la seva creació literària, de manera explícita –va escriure un Via Crucis poètic el 1969– o per mitjà d’invocacions a Déu que traduïen la seva recerca de l’Absolut.

Imatges de culte i decoració interior

Els vitralls del perímetre exterior de l’església i el mosaic de l’altar són obres encarregades per la Parròquia a Domingo Iturgáiz, artista dominic. En ells, amb un llenguatge tendent a l’abstracció obtingut mitjançant la combinació intencionada de vidres policroms units amb ciment dins d’un bastidor de ferro, el seu autor va plasmar una completa iconografia dels moments àlgids de la Història de la Salvació: la creació del món (aigua, llum, cosmos), el pecat original (arbre, fruit, serp), l’Encarnació (L’Esperit Sant fecunda Maria), el Naixement de Jesús (llit d’infant, estrella, símbols dels reis mags), els símbols que corresponen als diversos títols de Crist –Bon Pastor (canya, corral…), Camí cap al Pare (ruta ascendent cap al Cel), Aigua Viva (gerro), Llum del Món (flama que irradia resplendor), Vida (vinya i sarments), Amor (cor radiant)– així com la Mort Redemptora de Crist (creu), la Ressurrecció del Senyor (“pas” de la mort a una Vida Nova), la Venida de l’Esperit Sant (Pentecosta, irrupció de llum), i la Presència Actual de Crist entre nosaltres per mitjà de la Sagrada Escriptura (Biblia, llums de la Fe enceses), Eucaristia (pa i vi, taula i comensals) i, com a culminació de tota la història de la Salvació, el Regne dels Cels (acollida paternal de Déu als seus fills). La sèrie de vitralls continua a la Capella: nusos que simbolitzen la unió de Crist amb els homes i dels homes amb Ell, el càliz amb la Sagrada Forma que representa l’Eucaristia, la cistella amb pans al·lusiva als miracles del Senyor i al Pa de Vida Eterna implícit en la mateixa Eucaristia, el Crismó o anagrama de Jesucrist Principi i Fi de l’univers, la Creu en forma d’ostensori, el peix coronat per la paraula grega ΙΧΘΥΣ (cinc lletres que són les inicials de Jesús Crist, Fill de Déu, Salvador però que unides signifiquen també peix i per això els cristians perseguits a l’Antiguitat el van utilitzar com a imatge per reconèixer-se entre ells) i el càliz amb la Sagrada Forma davant d’una tenda de campanya, en al·lusió a les paraules de Sant Joan (1,14): “I la Paraula es va fer carn i va acampar entre nosaltres”.

Els entrepaús que deixen lliures les grans finestres amb vitralls de l’església s’han emprat per distribuir les estacions del Via Crucis, amb l’afegit peculiar d’una quinzena estació de Jesús Ressuscitat, emergent en tota la seva majestat del sepulcre al costat del qual dos soldats romans queden espantats per l’esdeveniment. Són mitjos relleus realitzats per Tallers d’Art Granda, de Madrid, segons la tècnica del repussat sobre planxa de llautó i imitant la talla sobre fusta. Les obres d’art sortides d’aquest taller obert pel presbíter Félix Granda Buylla el 1891, que ha tingut continuïtat fins al present, es caracteritzen per la bellesa del seu dibuix, l’execució acurada i la profunditat del seu pensament que es resumeix en dignitat (gravetat d’actituds sense gestos tràgics excessius de les figures), religiositat (parlar i ensenyar sobre Crist, en aquest cas sobre la seva Passió), popularitat (que sigui un art entès per tothom) i simbolisme (de manera que el sentit de cada element significatiu s’enllaça amb l’esperit de l’art medieval).

[ Jesucrist Ressuscitat és la representació que presideix les celebracions des de l’Altar Major, que l’artista Iturgáiz va inspirar en la icona d’una religiosa catòlica egípcia del monestir benedictí de Nostra Senyora del Calvari, del Mont dels Oliveres, a Jerusalem, cap al 1977. El seu autor –el mateix dels vitralls– va utilitzar la tècnica del mosaic, que tèn arrels en les arts paleocristianes i bizantines, però introduint alguns canvis intencionats. És frontal, amb les seves ferides evidents i els braços oberts sobre una creu d’extrems potenciats que es superposa a una irradiació de la seva pròpia figura. Està viu, amb el seu cor obert i sagnant, símbol de la seva entrega per la salvació dels homes, però en aquest cas la túnica vermella del model s’ha transformat en blanca per simbolitzar a Crist triomfant sobre la mort, que s’obre voluntàriament la ferida del costelló per mostrar el Cor que dona nom a la Parròquia. Les tonalitats ocres predominants del conjunt són encèses per tesel·les encarnades de vidre de Murano per semblar la sang que flueix del seu pit alançat i el nimbe daurat darrere del cap. Van ser els paleocristians qui van desenvolupar la costum d’aplicar el mosaic –que els antics grecollatins empraven com a paviment– als llenços de paret per evitar trepitjar les imatges religioses representades en ells.

Al costat del mosaic, emblema de la nostra Parròquia, copresideix l’altar major la talla de la Verge de l’Ofrena, que presenta una manera peculiar de mostrar el Nen Jesús en oferiment de la seva Mare als homes. El seu Fill abandona el regàs de la seva Mare amb els braços estès en actitud de lliurament preanunciant la seva futura redempció del gènere humà per mitjà de la seva Encarnació i Passió, en un moviment desequilibrat propi del barroc. Maria apareix dempeus sobre una peanya, lleugerament inclinada cap endavant. Vesteix una senzill túnica beix, en realitat el mateix color de la fusta en què es va tallar la figura, amb lleus plecs, amb un mantell blau abrochat al coll i el cap cobert amb un vel que cau per darrere de l’espatlla dreta i tapa per davant part de l’esquerra, mentre que el Nen també lluu una simple túnica però velada en blanc. La va tallar per a la nostra església, en fusta de pi rus, el 1984, l’artista navarrès-valencià José López Furió, a base de grans plans sintètics que estilitzen el seu cànon, el serè classicisme del qual no es va voler alterar amb una policromia efectista, per això simplement es va encerar la superfície lleugerament i es va policromar amb dos colors (blau i blanc) aplicats amb lleugeresa, tasca que l’escultor va encarregar al restaurador pamplonès Agustín Guillén López.

Al presbiteri es va instal·lar una senzilla pica baptismal elaborada en pedra per autor popular amb la seva copa de secció circular estriada a l'estil del gòtic rural procedent de l’església de Sant Esteve de Janáriz, ajuntament de Lizoáin, a prop d’Aoiz, amb el seu pedestal semiesfèric sobre base quadrada adornada amb boles als vèrtexs (el fust és reconstruït), de 100 x 76 cm, seguint la pràctica de la nostra Diòcesi de recuperar peces patrimonials que hagin quedat sense ús per la despoblació del territori o sense una finalitat clara. El 2018 aquesta pica es va traslladar a l’entrada del temple, en un baptisteri realitzat expressament per significar, encara millor, l’ingrés en la fe a Jesucrist dels nous batejats. Aquesta pràctica de la Diòcesi explica també que, a la paret lateral de la Capella, s’hi hagi penjat una imatge del segle XVI, d’inspiració romanista, de la Verge amb el Nen, procedent de l’església de Sant Pere de la Rúa, a Estella, de l’autor desconegut. El Nen, assegut sobre el braç esquerre de la mare, beneeix amb la seva mà dreta. Als peus de la Mare hi ha la lluna associada a la seva Immaculada Concepció que s’inspira en l’Apocalipsi de Sant Joan (12,1) on es llegeix: «Una gran senyal va aparèixer al cel, una dona vestida de sol, amb la lluna sota els seus peus i una corona de 12 estrelles al cap». La talla és de fusta daurada, policromada i estofada per donar aparença de brocat al vestit de les figures, l’ampul·lositat del qual prediu l’estil barroc.

Continuant a la Capella, una altra bella peça del mobiliari litúrgic que destaca és el sagrari realitzat pel decorador religiós Pedro José Villalba, de Madrid, al primer terç del segle XX, en bronze d’estil neoromànic, amb incrustacions d’ivori i d’esmalt policrom a la porta, més columnes de marbre verd veta, ja que la seva estructura s’assembla a una portada d’església romànica, amb les seves dues arquivoltes sobre columnetes d’ordre corinti de fust llis. L’arquivolta exterior va decorada amb triangles entrellaçats i el seu borde exterior és llis. L’interior s’ornamenta amb motius vegetals continus, presentant en el seu borde un relleu en punta de diamant. La porta del sagrari porta una banda en relleu en punta de diamant, així com un orla exterior adornada amb esmalt consistent en tiges vegetals entrellaçades, amb alternança de dos tons de blau i ocre, segons la tècnica del “cloisonné”, i deu botons de bronze escampats.

El fons de la porta presenta flors i tiges en disposició diversificada al voltant d’un medalló central amb la figura del Bon Pastor que simbolitza Jesús. Aquesta decoració vegetal és abraçada a la part inferior per uns llaços llisos, que deixen lliure un espai central d’on emana una font, davant la qual beuen dos cérvols realitzats en ivori incrustat en bronze (la cérvola a la dreta i el cérvol a l’esquerra). El medalló central és d’una forma el·líptica, vorejat per una cenefa de fulles, la qual emmarca una làmina metàl·lica esmaltada on es representa davant d’un paisatge d’horitzó baix, destacant sobre el cel, el Bon Pastor configurat com «moscòfor»: un home jove i bell que porta sobre les espatlles un xai, amb la bossa travessada al pit i a la mà dreta un feix d'espigues i de raïm, amb una ovella als seus peus. Tot el conjunt està ple de símbols eucarístics: la “Font d’Aigua Viva” a la qual acudeixen els cérvols (els homes) és Crist; les espigues i raïms que porta el Bon Pastor són la mateixa substància de l’Eucaristia, i Crist, “Xai Eucarístic” que es deixa menjar per tothom, és, a la vegada, el Pastor de tots els homes.

Mesura 47 cm d’alçada per 38,5 cm d’amplada. Es troba encastat a la paret de la Capella lateral de l’Església. Va ser donat el 1997 per les Dames Catequistes de l’Obra Social i Cultural Sopeña (OSCUS) que, per raons urbanístiques, havien traslladat la seva residència des del barri de Sant Joan al d’Iturrama, havent de tancar la capella oberta al culte.

La iconografia religiosa es completa, a més de la creu processional, amb el crucifix que habitualment presideix la Capella del Santíssim. Són imatges inspirades en Crist durant la seva agonía, amb aspecte sofrent. Però, a Nadal, tenim l’alegria de tornar a besar els Nens Jesús que celosament guarda la nostra Parròquia, i el pessebre que amb perspectives difícils, belles figures, manantial i efectes lumínics, escenifica el naixement del Salvador.

Els artistes de l’església

Alfredo Díaz de Cerio Martínez de Espronceda

(Mendavia, 1941-Pamplona, 2008). De formació autodidacta, l’interès per la pintura es va despertar el 1962. Quatre anys més tard va emigrar a Suïssa per treballar en una empresa química (1966-1967). En viatges puntuals pels països propers, va conèixer la pintura de Vermeer de Delft, Van Gogh, Kandinsky, Kokoschka i la pintura alemanya del moment. Va conèixer la pintora Margarethe Liebau Kornemann, autora d'estils expressionistes. Però va ser el pare benedictí Kunibert qui li va organitzar les primeres exposicions a l’Ajuntament de Brilon Stadt (1971). Kunibert, que el va posar en contacte amb l’obra d’Albrecht Dürer, va ser el primer a advertir en ell la força del seu món interior manifestada en dues direccions: els versos i la potència expressiva del color. A finals de 1974 va tornar a Espanya i durant dos anys va treballar a Saragossa per a l’empresa Muresa, especialitzada en revestiments ceràmics. Va ser ajudant de l’escultor Ángel Orensanz, que li va interessar en l’estructura, el buit i la flexió de les formes escultòriques. En aquest moment va realitzar els seus primers modelats zoomòrfics en fang. Es va establir definitivament a Pamplona el 1976.

Alfredo Díaz de Cerio (Foto: Paco Ocaña)

Bon coneixedor de l’art centroeuropeu, es pot dir que a Alemanya es van gestar les seves orientacions estilístiques posteriors: postimpressionisme de tons forts i cubo-surrealisme influenciat per Ernst i Klee, a la dècada de 1970; surrealisme mitjançant la representació de formes orgàniques al mode visionari de Dalí i Tanguy, construccions metafísiques a l’italiana, expressionisme fortament abstracte amb significat místic-religiós plasmat mitjançant una pintura en baix relleu a la qual fins i tot afegirà metalls, als 80; realisme intens, ja predit en la seva pintura metafísica anterior, però ara amb una clara referència en Antonio López, durant la dècada de 1990. Mitjançant l’argila va buscar la unió amb l’entorn còsmic, recurrint en la seva escultura de nou a les formes surrealistes i orgàniques. La seva vitalitat creadora el va portar a realitzar també tintes, aquarel·les i dibuixos, interessat en la il·lustració i el cartellisme. Va publicar cinc llibres de poesia i va obtenir nombrosos reconeixements en aquest camp, com els premis “Luis Rosales” i “Vicente Aleixandre”. Com a pintor va rebre medalles d’or a Rheinfelden (II Exposició d’Art Espanyol, 1972) i Basel (1972). Va fer més de cinquanta exposicions individuals i tantes col·lectives tant a Espanya com a Centreeuropa. Entre les primeres destaquen les antològiques de 1994 al Museu de Navarra i de 2007 a la Galeria Uno2Tres, ambdues a Pamplona.

Fray Domingo Iturgáiz Ciriza, O.P.

Domingo Iturgáiz O. P. (Foto: Orden de Santo Domingo)

(Villava, Navarra, 1932-2015). Doctor en Arqueologia Cristiana per l’Institut Pontifici del Vaticà, ha estat professor d’Història de l’Art Cristià a la Facultat de Teologia de Burgos, i, des del vessant artístic, ha destacat en les arts del mosaic i del vitrall emprant una iconografia cristiana. La seva trobada amb l’arquitecte dominicà Francisco Coello de Portugal, autor del santuari lleonès de la Verge del Camí, per al qual va realitzar un retaule-mosaic de 96 m2 per al Seminari Major i Menor, el va confirmar en la seva vocació artística, on s’apreciaven deutes amb el Beato Angélico (dibuix, emotivitat religiosa, composició…) conjugades amb inquietuds sorgides per influència de José María de Labra, pintor de voluntat mural, tant expert en l’ofici com preocupat per la missió social de l’art.

A la dècada de 1950 el pare dominicà José Manuel de Aguilar, fundador del Moviment d’Art Sagrat, el va interessar per les revistes d’art estrangeres. Carlos Muñoz de Pablos el va acostar a la especialitat del vitrall. Va fer la seva primera exposició a la galeria madrilenya Biosca, assolint un èxit rotund de públic i crítica. Van escriure sobre la seva obra els crítics més prestigiosos, que van destacar el seu esforç per obrir nous camins al mosaic clàssic, dotant-lo d’un vigor plàstic afirmat en la composició dinàmica i en un colorit sobri aconseguit amb materials exòtics (tub de bronze, vidre pla, deixalles de canteria, marbre laminat), que van donar als seus mosaics “un to expressionista d’arrel romànica”.

Els encàrrecs de mosaics es van succeir a la dècada següent: Crucifixos de la Parròquia de Nuestra Señora de la Fuencisla (Madrid) i de la Capella del Centre d’Espiritualitat de la Companyia de Jesús a Loyola, i Anunciació de la Capella del Convent de l’Anunciata de les Dominicas de Monte Mario (Roma). Als anys 60 va emprendre la realització de vitralls de gran superfície, alguns de traça compromesa (Esglésies de Nuestra Señora del Rosario d’El Salvador i l’Episcopal de Venice a Florida). Traslladat el seu taller de Madrid a Villava, va executar vitralls per a les parròquies pamploneses de Santa Vicenta María, Corpus Christi, Corazón de Jesús, i per a la de San Miguel Arcángel de Noain, i, fora de la diòcesi, per a la Saint Dominic Church de Miami i Convent de Santo Domingo de Caleruega, Burgos.

Des de 1995 va intensificar el seu estudi de l’art religiós, fruit del qual van ser les seves publicacions Iconografía de Santo Domingo de Guzmán, Santo Domingo de Pamplona, El crismón románico en Navarra, Museografía e iconografía de Santo Domingo de Guzmán o El Angélico, pintor de Santo Domingo de Guzmán.

Al final de la seva vida va renéixer el seu interès pel mosaic però mitjançant el bodegó, paisatge i retrat que portava a domicilis particulars, servint-se ja no de tesel·les convencionals sinó de còdols arrodonits pel mar, les seves sorprenents propietats lumíniques i cromàtiques, en associar-se en taracea dinàmicament compostos o truncats, mostraven l’expressió suggerent i l’extraordinària vivacitat impressionista de què fou capaç. «La simbiosi de la pedra-matèria amb l’esperit-forma té per a mi com a resultat final la comunicació visual d’una vida renovada», va escriure a Ars Sacra.

José López Furió

José López Furió (Foto: Fondo López Blasco)

(Benimaclet, València, 1930-Pamplona, 1999). Discípul del seu pare l’imaginador José López Catalá, fill d’un hortolà que després de la Guerra Civil es va fer marmolista. Va estudiar Belles Arts a l’Academia de San Carlos de València. Cap al 1960 va arribar a Alsasua com a professor de Dibuix de l’Institut Laboral i en els set anys que hi va estar, abans del seu trasllat definitiu a Pamplona, va tallar les tres imatges de la seva parròquia -el Corazón de Jesús, La Milagrosa i San José- que li servirien de carta de presentació. Tres sacerdots amb marcada sensibilitat, don Cipriano Lezáun, don Carmelo Velasco, aleshores rector del Seminari, i don José María Imízcoz, van influir perquè rebés els primers encàrrecs de la Diòcesi. La seva maduresa artística va arribar aviat amb el suport d’altres personalitats, com don José María Zunzunegui, professor del Seminari de Vitoria, i l’industrial de Legazpia don Patricio Echeverría, fent així incursions professionals a Guipúscoa.

Malgrat ser un artista de «cap de setmana», ocupat en les seves classes de Dibuix Tècnic i Artístic als Col·legis El Redín i San Miguel de Aralar, i en la seva família, però va ser capaç de tallar fins a 300 estàtues, 200 d’elles per a esglésies navarreses. Això l’obligava a estudis biogràfics previs dels Sants per conèixer el seu caràcter i traslladar els seus trets psicològics a les mans de l’efígie, perquè elles diuen tot sobre una persona, segons les seves paraules. Entre les seves obres més apreciades hi ha la Virgen Milagrosa d’Alsasua, la Pietat de la Germandat de Cavallers Voluntaris de la Creu de Pamplona, els passos processionals de Cáseda, el San José Obrero de les M.M. Josefinas del barri pamplonès de La Magdalena, el Sant Francesc Xavier del pavelló nou del Seminari Conciliar, el Sagrat Cor de Jesús del Convent del mateix nom del carrer Mitja Lluna, el Salvador d’Ibañeta, i la Immaculada dels P.P. Reparadors de Puente la Reina. També va fer talles per ocupar el buit d’imatges desaparegudes (per al Monestir de Leire i Santa María de Eunate) i reproduccions emotives, com una del Sant Crist de Javier, que es va lliurar al Sant Pare, Joan Pau II, amb motiu de la seva visita al santuari el 1982, i altres còpies per a esglésies fora de Navarra, fins i tot d’Espanya (França, Veneçuela, Equador…). A la seva València natal hi va deixar algunes talles de valor (Parròquies de Sant Antoni i Sant Vicent Màrtir de Cullera).

Les seves iconografies preferides van ser la Verge amb el Nen i els Crucifixos, però no va rebutjar altres figures com el Salvador, la Immaculada, la Sagrada Família i els Sants, en particular Sant Francesc Xavier, ni passos processionals, Via Crucis, relleus o diorames. Moltes d’aquestes obres van comptar amb l’assistència de policromadors com la família Guillén (Agustín i el seu fill Roberto). En el seu concepte, la imatge religiosa havia de transmetre una unció necessària. Així s’expliquen la puresa, la bondat i l’espiritualitat que emanen de la seva estàtua.

Des del punt de vista estilístic, López Furió va ser un escultor neo-figuratiu, perquè sense renunciar a l’essència volumètrica del romànic o del gòtic, sense rebutjar el ritme del barroc ni oblidar esquemes compositius dels grans mestres, assumia la síntesi formal dels creadors moderns. Dins del classicisme la meva escultura està simplificada i estilitzada, en tot cas busco innovar i no repetir-me, afirmava. La seva admiració es repartia per igual entre els escultors José Capuz, un valencià semblant a ell en el seu pas del barroquisme a l’abstracció; el conquens Luis Marco Pérez, per haver arribat a un realisme exacerbat gairebé expressionista, tendència que va estar present en la seva escultura profana amb què va inaugurar la sala pamplonesa d’Art “Conde de Rodezno” el 1968; i el francès Auguste Rodin, un dels pares de l’escultura moderna.

Dates destacades en la primera evolució de la Parròquia

24 d’abril de 1978. Nomenament de l’Encarregat de la futura Parròquia del Corazón de Jesús (don Agustín García Larragueta).

1 de març de 1979. Decret episcopal de creació de la Parròquia.

1 de març de 1979. Nomenament del primer rector (don Agustín García Larragueta).

5 de març de 1979. Primera “Comunicació parroquial als feligresos”.

11 de març de 1979. Inici de la vida de la Parròquia: Primera Missa a l’església provisional.

18 de març de 1979. Primeres Batejos a la Parròquia.

25 de març de 1979. Primer “Diàleg Comunitari sobre l’Estil de la Parròquia”.

11 d’abril de 1979. Primera “Celebració Comunitària del Sagrament de la Penitència”.

14 d’abril de 1979. Primera Vetlla Pasqual i primer piscolabis parroquial.

24 d’abril de 1979. Inici de la Catequesi dels nens.

14 de maig de 1979. Primera “Enquesta sobre l’Estil de la Parròquia”.

22 de juny de 1979. Primera “Assemblea Parroquial”.

1 d’octubre de 1979. Inici de la preparació del “Grup de Catequistes”.

4 d’octubre de 1979. Primera reunió de la Junta Parroquial d’Administració.

5 d’octubre de 1979. Inici del “Grup de Litúrgia”.

3 de novembre de 1979. Inici de les reunions dels pares de nens de Catequesi.

Desembre de 1979. Primer número de la Fulla Parroquial Nuestra Parroquia.

14 d’octubre de 1980. Inici de les “Reunions Bíbliques d’Adults”.

13 de desembre de 1980. Inici dels “Diàlegs de Joves”.

29 de març de 1983. Inici de la construcció de l’Església Parroquial.

23 d’abril de 1983. “Primera pedra” de l’Església Parroquial.

11 de març de 1984. Inauguració de l’Església Parroquial.

8 de desembre de 1984. Es col·loca a l’altar la imatge de la “Verge de l’Ofrena”.

29 d’octubre de 1985. Inici del primer grup de “Catecumenat parroquial”.

11 d’abril de 1987. Inici del Grup Scout “Jairoi”.

30 de setembre de 1987. Inici del Grup “Oidajai”.

11 de març de 1988. Benedicció de la “Creu” de la façana.

26 d’octubre de 1991. Primera “Ordenació Sacerdotal” a la Parròquia (don José Javier Anaut Máinz).

L’autor (dreta) amb don Agustín García Larragueta a Villava, 2019

Glosari

Arquivolta

Cada un dels arcs superposats en disposició abocada que formen la portada d'un temple –o d'un sagrari en aquest cas– en els arts romànic i gòtic o en les seves pervivències posteriors.

Art barroc

Estil artístic caracteritzat per l’ornamentació recarregada, el decoratiu, l’efectista, l’ús il·lusionista dels efectes òptics, la rellevància del que és sorprenent i el dramatisme, que es va desenvolupar principalment als segles XVII i XVIII.

Art bizantí

L’art sorgit a l’Orient europeu al voltant de la ciutat de Bizanci (actual Constantinoble), fundada per l’emperador Constantí l’any 330, com a producte de la mescla dels arts hel·lenístic, romà i paleocristià, sobre els quals predominaran els gustos orientals, i que influirà poderosament en la cultura occidental medieval.

Art neoromànic

Pervivència als segles XIX i primer terç del XX de l’estil arquitectònic de caràcter cristià que va dominar Europa entre els segles XI i part del XIII, però reinterpretat des del present, caracteritzat per l’ús d’arcs de mig punt, voltes de canó i d’arista, columnes exteriors i contraforts desenvolupats com elements arquitectònics bàsics.

Art metafísic

Moviment artístic italià entre 1918 i 1921, creat per Giorgio de Chirico i Carlo Carrà, lligat especialment a la pintura, que representava un món visionari vinculat amb l’inconscient, més enllà de la realitat física.

Art paleocristià

L'art cristià primitiu fins al segle VI, que a l’Orient va tenir continuïtat després de l’escissió de l’Imperi Romà en el que es diu art bizantí.

Cànon

Model o prototip que reuneix les característiques considerades perfectes en el seu gènere, especialment el referit a la figura humana que té les proporcions ideals.

Capitell corinti

Té aparença de campana invertida o cistella de la que sobresurten les fulles d’àcanta (planta de fulles llargues, arrissades i espinoses), els talls de les quals donen lloc a una mena de volutes o espirals (caulicles) a les quatre cantonades.

Cloisonné

Paraula francesa per explicar la tècnica decorativa, principalment del coure, per la qual l’esmalt vítric es cou entre els cantons enlairats del metall, encara que aquest esmalt pot ser substituït per pedres precioses, vidre o altres materials que s’hi incrusten, creant contorns definits.

Corten

Tipus d’acer amb alt contingut de coure, crom i níquel que fa que adquireixi un color rogenc ataronjat característic, i sigui resistent a la corrosió.

Crismó

Símbol que conté les dues primeres lletres de la paraula «Crist» en grec i, ocasionalment, les lletres gregues Alfa i Omega relacionades amb la frase següent extreta de l'Apocalipsi de Sant Joan (22,13) i referida al Senyor: «Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Primer i l’Últim, el Principi i la Fi».

Creu potençada

La que té petits travessers perpendiculars al seu eix a les quatre extremitats.

Cubo-surrealisme

Determinada fase evolutiva en què les experiències del cubisme i del surrealisme es van fondre en un estil molt peculiar que barreja el racional (el geomètric) amb el subconscient (irracional), amb què es poden qualificar moments evolutius de la pintura de Picasso, Matta i altres creadors, singularment els dadaistes.

Estofat

Tècnica usada pels dauradors consistent a rascar amb la punta del grafi (punxó adreçat) el color donat sobre la fusta daurada, formant ratlles o línies per tractar d’imitar la riquesa dels teixits.

Expressionisme

Escola i tendència estètica que, reaccionant contra l’impressionisme, defensa la intensitat de l’expressió sincera encara a costa de l’equilibri formal.

Expressionisme abstracte

Moviment pictòric contemporani dins de l’abstracció, en concret les tendències informalistes i matériques posteriors a la Segona Guerra Mundial. Va sorgir als anys 1940 als Estats Units i es va difondre, dècades després, per tot el món, ampliant-se també a l’escultura.

Icona

Obra d’art religiós del cristianisme oriental en la qual es representa Jesús, Maria, els sants, els àngels o successos bíblics, que generalment està pintada sobre una taula de fusta, però pot estar feta de metall, esculpida en pedra, brodada, realitzada en mosaic, repujat, etc., les principals característiques de la qual són la planitud i l’ús del color.

Iconografia

Descripció del tema o assumpte representat en les imatges artístiques, així com de la seva simbologia i dels atributs que identifiquen els personatges representats.

Impressionisme

Corrient pictòrica del segle XIX que representa el motiu i la seva aparença cromàtica segons la impressió que la llum produeix a la vista de l’executor, i no d’acord amb la suposada realitat objectiva. El seu principal representant va ser el francès Claude Monet.

Neo-figuració

O pintura neofigurativa expressiva, és un moviment artístic de la segona meitat del segle XX, caracteritzat per un retorn a la pintura figurativa enfront de l’abstracció, encara que els pintors tracten el tema de manera informal i expressiva. Surt com a reacció a l’art abstracte després de la Segona Guerra Mundial, especialment durant els anys 1950 i 1960.

Nimbe

Aureola al voltant del cap de les imatges sagrades. En el Cristianisme simbolitza la llum divina que arriba a la comprensió de l’home, que la irradiarà al seu entorn.

Policrom

De diversos colors.

Postimpressionisme

Tèrmen que s’aplica als estils pictòrics de finals del segle XIX i principi del XX posteriors a l’impressionisme que van continuar utilitzant colors vius, pinzellades distingibles i temes de la vida real, com els impressionistes, però van intentar portar més emoció i expressió a la seva pintura així com una visió més subjectiva del món. Entre els seus representants hi ha Cézanne, Van Gogh i Gauguin.

Racionalisme arquitectònic

Corrient nascuda a Europa arran de les devastadores conseqüències de la Primera Guerra Mundial, també per cansament de la recarregada ornamentació del Modernisme anterior, que centra el seu interès en una nova estètica basada en l’ús de nous materials de construcció (acer, formigó, vidre), seguint conceptes com estructura i funció al servei de l’activitat humana, dissenyant formes geomètriques en angle recte sota una idea dinàmica de l’espai arquitectònic.

Repujat

Tècnica artesanal que consisteix a treballar planxes de metall, cuir o altres materials mal·leables per obtenir una figura ornamental en relleu.

Romanic

Corriente pictòrica i escultòrica del Manierisme europeu en la qual s'imitava l'estil dels artistes italians que treballaren a Roma durant el Renaixement ple, principalment Rafael i Miquel Àngel.

Suprematisme

Moviment artístic d'avantguarda enfocat a les formes geomètriques fonamentals (en particular el quadrat i el cercle), que es va formar a Rússia el 1915-1916 liderat per Kazimir Malèvitx.

Surrealisme

Moviment d'origen literari i àmplia difusió artística, el primer manifest del qual va ser realitzat per André Breton el 1924, que intenta sobrepassar el real impulsant amb automatismes psíquics l'imaginari i l'irracional.

Taracea

Obra realitzada amb fragments de materials diversos que s'encasten en un conjunt formant una representació.

Veladura

Tècnica consistent en aplicar sobre una superfície capes molt fines de pintura, de manera que es transparentin les capes inferiors sota les superiors, barrejant-se l'efecte cromàtic d'ambdues.

Bibliografia

ALIENDE RODRÍGUEZ, Jorge. La escultura religiosa de José López Furió (1930-1999) en la ciudad de Pamplona. Treball Fi de Grau d'Història. Pamplona, Universitat de Navarra, 2014. Text inèdit.

IDEM. “La escultura de López Furió fuera de Navarra”, Príncipe de Viana, Any nº 76, Nº 262, 2015 (Exemplar dedicat a: VIII Congrés General d'Història de Navarra: Comunicacions. Història Moderna. Història Contemporània. Història de l'Art i Patrimoni. Volum II), pàg. 929-940

DOMEÑO MARTÍNEZ DE MORENTIN, Asunción. “Arte popular”, a GARCÍA GAÍNZA, M. C. El arte en Navarra. Pamplona, Diario de Navarra, 1994, t. 2, pp. 626-631.

EQUIZA, Jesús. “Urbanisme i parròquies a Pamplona i comarca”, a Vasconia: cuadernos de historia y geografía, núm. 29, pp. 47-65. Donostia-San Sebastián, Eusko Ikaskuntza, 1999.

[GARCÍA LARRAGUETA, Agustín]. Nuestra Parroquia, Boletín de la Parroquia Corazón de Jesús de Pamplona, núm. 84, juny de 1999.

I informacions facilitades a l'autor el 26 d'agost de 2019.

HALL, James. Diccionari de temes i símbols artístics. Madrid, Alianza Editorial, 2003. Dos volums.

VALLE, Eusebio. “Mosaic de fr. Domingo Iturgaiz”. Localitzador: http://www.dominicoshispania.org/mosaicos-de-fr-domingo-iturgaiz/ Actualització: 26/12/2003. Consulta: 15/05/2015.

VARIS AUTORS. Guia d'escultura urbana a Pamplona. Pamplona, Ajuntament de Pamplona, 2009 (també a http://esculturas.pamplona.es)

WIKIPEDIA. Félix Granda. Localitzador: http://es.wikipedia.org/wiki/Félix_Granda. Actualització: 11/03/2015. Consulta: 15/05/2015.

Diario de Navarra del 23 de març de 1983, p. 13 de Diario 2.

Navarra Hoy del 12 de març de 1984, p. 5.

I publicacions de l'autor.

Categoria: Història de l'Art | Etiquetes: Agustín García Larragueta, Agustín Guillén López, Alfredo Díaz de Cerio, Arte contemporáneo navarro, Domingo Iturgáiz Ciriza, Félix Granda Buylla, Jesús Recalde Alzórriz, José López Furió, Miguel Tomás Arrarás Urdániz, Pedro José Villalba, Talleres de Arte Granda, Virgen del Ofrecimiento.